Saber esperar

El retras del tren va ser mes del mai imaginat. La sortida prevista per les cinc de la tarda es va concretar a les tres de la matinada! A les 10 hores d'espera, vam afegir les 14 de viatge xino- xano fins arribar a Agra vora les 9 del vespre. Aquella nit, la veritat, va ser facil trobar la son tot i l'extrema humitat continua que es viu sense descans.

L'endema vam viure un dels moments esperats del viatge: el Taj Mahal. Suposo que la il.lusio que ens contagiava a tots es podra veure traslladada a les moltes fotos que vam fer. Tambe vaig poder complir la promesa amb la gent del 777 (Toni, Carme i Marta), no sense dificultats pero si amb moltes situacions comiques. Costa ben poc relacionarse tant amb la gent de la India com amb la resta d'estrangers que passegem pel pais. Qualsevol excusa, qualsevol mirada ja arrenca una conversa que et permet parlar. Descobreixes que molta gent viatja sola i que si no fos perque vas amb un grup, et reenganxaries amb una altre persona iniciant un nou trajecte. Aixo em resulta molt atractiu.

Ara soc a Delhi des divendres. Gracies a un company de la feina, hem estat acollits en una familia india durant tots aquests dies. No preteniem quedar-nos tots sis a casa seva ni molt menys pero ens van venir a recollir a les portes del tren i ja no ens van deixar. En Surinder es un indi que va viure a Barcelona durant vuit anys i que va tornar al seu pais l'any 1978. Aixo l'ha transformat en un avantguardista d'aquesta societat tant complexa, amb la mirada posada al moderno occident pero convivint amb les tradicions i les costums d'aqui. Aquest cap de setmana llarg a casa seva hem fet vida familiar india, acompanyats per la seva filla Natasha que ens ha guiat per tota la ciutat. Hem pogut preguntar tot el que hem volgut no sense pagar el peatge del menjar picant des de l'esmorzar fins a les postres del vespre!

A la India s'aprenen moltes coses, es evident, pero una d'elles es saber esperar. La primera setmana, mentrestant, ha passat volant.